SGAE, aiguats i clarianes

Des de Sant Cugat del Vallès un lector que signa jomateix em convida a explicar la situació present a la SGAE, atès que sóc membre de la junta directiva (d’un total de 39) i del consell de direcció (d’un total de 14). Per descomptat que atendré la petició amb molt de gust. Només un detall, a jomateix li hauria agraït que signés amb el seu nom i no encaputxat amb un pseudònim, perquè en dirigir-me a algú que porta passamuntanyes tinc la impressió que estic dialogant amb les FARC.

Demà se celebrarà l’assemblea general de la SGAE a Madrid, amb el punt clau de l’aprovació dels comptes per part dels socis. Ja fa unes setmanes que corren rumors, acusacions, retrets, correus anònims (uns altres encaputxats, Adolfo Domínguez hauria d’obrir la Secció Passamuntanyes). L’objectiu a abatre és sempre el president Antón Reixa. Se’l fa responsable directe de totes i cadascuna de les decisions, quan moltes s’han votat per majoria en consell o junta. Quin pecat terrible hem comès? Mirar de combatre els falsos autors, els que signen obres sense haver-les ideat i que s’enduen uns guanys impressionants, i alhora eliminar l’escàndol de la música nocturna dels tarots, els bingos i semblants, aquells pianistes que toquen amb ulleres fumades en segon pla. D’aquesta manera beneficiem una immensa majoria de músics (compositors i lletristes) de televisió, mentre els afectats posen el crit en el cel perquè ja no podran continuar tocant l’orgue d’aquesta canongia.

Si hi sumem els enyoradissos de l’Antic Règim i unes quantes intrigues palatines per obtenir la presidència d’un petit (en remarco la mida) sector contrari a Antón Reixa i a la gestió actual, obtenim les isòbares de la borrasca. Que a l’Assemblea de demà no s’aprovessin els comptes és el seu gran desig. Per això actuen a la desesperada, entre el melodrama, la tragèdia i el gran guinyol.

Enric Gomà, Ara, dimecres 19 de juliol del 2013.  

Matar el missatger

 Aquests dies ha començat als Estats Units el judici contra Bradley Manning, el soldat que va filtrar a Wikileaks milers de documents secrets. Manning és en presó preventiva des de fa més de tres anys i el procés d’ara es presenta com un dilema moral. ¿Es pot considerar que l’acció de Manning és l’obra d’un criminal, perquè la seva informació va posar en perill la vida dels soldats americans? ¿O en canvi són les filtracions d’un pacifista que denunciava el que vivia en persona a la guerra d’Iraq? Davant l’amenaça de la justícia militar, que vol empresonar-lo de per vida, fa temps que Manning té el suport intel·lectual dels sectors més liberals: només és un missatger, diuen. Al cap i a la fi, les filtracions més rellevants (com ara el vídeo d’un atac en helicòpter en què van matar un periodista de Reuters) mostraven els errors i els abusos dels soldats nord-americans, i és molt probable que sense Manning no s’haguessin conegut mai.

Coincidint amb el procés, fa poc s’ha estrenat als Estats Units el documental We steal secrets: the story of Wikileaks, del director Alex Gibney. Quan el vaig veure, ara fa unes setmanes, vaig adonar-me que el context és essencial per entendre millor el conflicte. Gràcies al report de periodistes experts, el film descriu la trajectòria de Wikileaks i la personalitat del seu fundador, Julian Assange. De mica en mica el focus es va obrint i hi apareixen figures claus de la història: els diversos excol·laboradors d’Assange, o Adrian Lamo, el hacker que va lliurar Manning a la policia, o les dues noies sueques que van denunciar Assange per violació. També Bradley Manning, esclar. El perfil de Manning és revelador per comprendre millor les seves raons, amb la seva crisi d’identitat sexual, la timidesa o l’exèrcit com a fugida endavant.

Confinat a l’ambaixada de l’Equador a Londres, Julian Assange hi apareix sense gaires mitificacions. Rere el líder mediàtic i d’instint rebel, veiem també un individu astut, amb un ideari anarquista particular i sense gens d’empatia amb els altres. El film es clou amb els plans d’Assange per presentar-se com a candidat a senador a les eleccions australianes al setembre. ¿Pot ser un pas per aconseguir immunitat parlamentària i sortir finalment del captiveri.

Jordi Puntí, El Periódico, 8 de juny del 2013.

Mètode 333.333.333

Ve de gust escriure una carta als estimats serveis secrets d'aquí i d'allà (CIA, CNI, Mossos o franquícies diverses) com qui escriu la carta als Reis. La gràcia és que aquesta tampoc cal enviar-la. Només d'escriure-la en qualsevol sistema, inclòs paper i boli, saps que tard o d'hora els arribarà, ni que sigui escanejada. El cas d'Edward Snowden ha destapat l'abast de l'espionatge institucional. (L'entrada a Wikipedia d'aquest administrador de sistemes desaparegut a Hong Kong després d'abandonar la xicota a la bella illa hawaiana d'Oahu creix cada minut que passa). L'orwelliana sensació que ens controlen tothora és més actual que mai. Les revelacions sobre el programa PRISM fetes a The Guardian i The Washington Post són una evolució interessant de l'estrèpit causat per Julian Asange amb Wikileaks des de 2006. Snowden ha estat més selectiu a l'hora de tractar la informació i no ha prescindit pas dels mitjans de comunicació tradicionals, sinó que n'ha triat dos dels més prestigiosos per filtrar les seves revelacions. També, pel que sembla, s'ha procurat un aliat geoestratègicament tan poderós com el govern xinès per eludir el penós periple diplomàtic que encara protagonitza Asange. Qui sap on para, l'Snowden! No em diran que no té la seva gràcia que ara no el puguin localitzar malgrat disposar dels mètodes de vigilància tan sofisticats que ell mateix denuncia. Els ha ben xinat!

Recordo que la nit de cap d'any de 1984 vaig anar a una festa orwelliana. Uns amics britànics celebraven l'arribada al futur que George Orwell havia associat al famós Gran Germà en la seva novel·la 1984 (escrita l'any 1948). Jo el 84 cursava Filologia Anglogermànica a la UB i una de les millors professores que he tingut mai (Jacqueline Hurtley) ens havia abduït en una apassionant assignatura sobre Literatura Utòpica i Distòpica que, partint de l’obra fundacional de Thomas More, passava per autors com Morris, Huxley, Wells, Orwell o Burgess (autor, taronges mecàniques al marge, de la novel·la 1985). L'influx potent de la ficció havia generat un to conspiracionista que les copes van transformar en conspiranoic. Ens vam dividir en dos grups. El majoritari assegurava que el Sistema, un terme de l'època ara recuperat en usos antonímics, controlava cadascun dels nostres moviments. Jo era dels que se'n fotia, des d'un escepticisme patològic, brandant Poe. Trenta anys després els he de donar la raó, però el meu antídot continua sent vàlid. Llegiu el conte “The purloined letter” (La carta robada) d'Edgar Allan Poe i descobrireu, al costat de Dupin, com esquivar els estimats serveis secrets d'aquí, d’allà i d’allà on sigui (CIA, CNI, Mossos o franquícies diverses).

Màrius Serra. La Vanguardia. 18/6/13

Viure en pecat

Els catalans vivim en pecat. Quan, el novembre de  2000, vaig començar a escriure rum-rums, estàvem en plena guerra de les xapes (Aznar dixit). El tercer rum-rum que vaig publicar (aquest d'avui és el 1581) al·ludia a l'arribada als carrers de Barcelona dels primers vehicles amb matrícula BCN. La nova normativa, a banda d'eliminar tot vestigi d'origen geogràfic a les matrícules per evitar operacions catalanitzadores com l'agironament (de GE a GI), també va eliminar les vocals. Això impedia malsonàncies escatològiques (CUL, ROT, PET) i d'altra índole (CIU, ERC, CAT), però no pas d'altres exabruptes (FCB, LSD, PSC). En aquells temps preprocessionals la batalleta de les xapes va provocar que es constituís la plataforma DesmarCA'T en defensa de la identitat vehicular. Es van distribuir, amb fortuna desigual, milers d'enganxines amb el CAT sobre fons blau i sota corona d'estrelles. Després, la pesantor dels dies i la irrupció del burro català van apaivagar la iniciativa. Però l'administració catalana va insistir amb diversos plans de protecció civil que desemboquen en el CAT, entre els quals potser els més coneguts siguin el Pla Inuncat (risc d'inundacions) i el  Neucat (de nevades). La llista de possibilitats és tan extensa que més d'una vegada m'havia entretingut a imaginar-ne de nous i no donava l'abast. Organismes amb noms tan suggerents com Altercat, Becat, Corcat, Delicat, Educat... i així amb totes les lletres de l'alfabet. Naturalment, el candidat ideal per a la P era Pecat. 

Doncs vet aquí que a través de l'espai El medi ambient de TV3, que acaba d'arribar als 5000 programes sota la gràcil batuta de Xavier Duran, m'assabento de l'existència del PECAT, així en majúscules, a la Universitat de Girona. El PECAT és un grup de recerca científica sobre “Pertorbacions Ecològiques i Comunitats Animals Terrestres”, els integrants del qual pertanyen tots a l'àrea de Zoologia del Departament de Ciències Ambientals de la Facultat de Ciències. Les seves línies d'investigació comprenen invasions biològiques, ecologia del foc i interaccions planta-animal. En concret, el reportatge de TV3 posa el focus en els efectes de la formiga argentina, una espècie invasora sense cap relació ni amb Leo Messi ni amb Hisenda. La tasca dels científics del PECAT és digna de ser destacada més enllà del nom, però no em puc estar de constatar que entre la dotzena llarga de catedràtics, professors agregats, becaris doctorals i col·laboradors que treballen en PECAT hi ha un catedràtic el nom de pila del qual sembla especialment adequat per aital acrònim pecaminós: el doctor Crisanto Gómez. 

Cristo!, que diria Joan Fuster.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 17/6713

“Call me Jordi”. Puntí al Financial Times

 Jordi Puntí viu un moment dolç. La publicació de Maletes perdudes a Anglaterra ha estat molt ben rebuda, tal com indiquen dos primers símptomes. En primer lloc perquè ha merescut l’atenció d’un diari tan prestigiós com el Financial Times, que li ha dedicat una extensa ressenya. En segon lloc perquè Lost luggage, publicat per Short Books, una editorial independent de Londres, ha suscitat tan interès que Jordi Puntí ha estat convidat a llegir un fragment de la seva novel·la a la British Library, en el marc de la Nit de la Literatura Europea.

Organitzada per la European Union National Institutes for Culture, la Nit de la Literatura Europea ha acollit vuit escriptors europeus de primer nivell. L’austríac Norbert Gstrein, l’eslovè Miha Mazzini, el belga Erwin Mortier (autor d’una novel·la magistral, Marcel), la turca Ece Temelkuran, el txec Jáchym Topol, l’alemanya Birgit Vanderbeke, l’holandès Frank Westerman, i Jordi Puntí.

Enguany la Nit Europea estava comissariada i presentada per Rosie Goldsmith, una periodista de la BBC especialitzada en literatura que sempre ha defensat la necessitat de traduir literatura estrangera a l’anglès. Rosie Goldsmith, que va tenir accés a les galerades de Maletes perdudes i va poder llegir la traducció de Julie Wark abans que es publiqués, va presentar Puntí davant del públic i la primera pregunta que li va fer va ser: "Jordi, digues, com t’he de dir, català o espanyol?" I Puntí li va contestar amb una frase de ressons melvilians: "Call me Jordi".

Com va arribar a ser seleccionat? Rosie Goldsmith i tot un jurat de lectors van triar entre les 70 propostes que s’havien presentat des de diverses institucions culturals europees. Jordi Puntí hi va anar proposat per l’Institut Ramon Llull i ha estat l’únic autor escollit de l’estat espanyol. 

La 5a edició de la Nit Europea es va celebrar el 15 de maig a la British Library. El preu de l’entrada era de 7 lliures, però de seguida es van exhaurir les 250 localitats previstes i van haver de penjar el cartell de Sold out. A l’inici de la nit, la directora de la British Library va comentar amb orgull que són els dipositaris d’un dels tres exemplars que es conserven de la primera edició de Tirant lo Blanc. 

Puntí al Financial Times

Adrian Turpin, director del Wigtown Book Festival, signa la ressenya de Lost Luggage al Financial Times. Turpin ha fet una lectura atenta de la novel·la de Jordi Puntí i en destaca la subtilesa i l’estil. Destaca el fet que el narrador de la novel·la parli en primera persona del plural, un fet que qualifica de ‘striking stylistic flourish’. El crític anglès defineix Gabriel, el protagonista de ‘Maletes perdudes’ amb un joc de paraules ocurrent: ‘long-distance lugger’. Turpin no perdona a Puntí unes referències a cançons dels Beatles i li retreu que no hagi explorat més les mares dels quatre Cristòfols, però també és conscient que la força de Maletes perdudes resideix tant en allò que s’explica com en allò que s’omet, i conclou la ressenya amb aquesta frase: “Lost luggage comes to represent not only the boxes the removal men ritually remove from each client, nor the abandoned Christophers, but most movingly Gabriel himself. The ambiguous ending leaves readers to make up their own mind on whether he has finally been found". Podeu llegir la ressenya sencera al Financial Times.

Bernat Puigtobella, 21 de maig del 2013, a Núvol.

Ja no vaig a la discoteca

¿Daft Punk? D’acord, parlem-ne. Dies enrere, una amiga va escriure aquesta frase a Facebook: “Alcem la copa als estels i cantem: ‘Com la llegenda del Fènix, tot acaba com comença i el que, giravoltant, sosté el planeta és la força dels inicis”. Semblava que cités un text antic, un atac hedonista, però en realitat eren els primers versos de la cançó Get lucky. L’anècdota em va fer adonar que ara mateix Daft Punk ho té tot a favor per ser la cançó de l’estiu.

Random access memories, el seu nou disc, és un repàs curiós a les múltiples formes de la música de discoteca i electrònica dels anys 80. Entre d’altres hi participen Giorgio Moroder, que va produir grans cançons de Blondie o de Donna Summer, i les guitarres rítmiques de Nile Rodgers, pare dels èxits de Chic. Però jo també hi veig detalls lírics d’Alan Parsons Project, excursions a la simpatia maníaca de Hall & Oates, melodies de Todd Rondgren i fins i tot aquells sintetitzadors tan monòtons que se sentien de fons als concursos de la tele i a les pel·lícules porno de l’època. A més, el recurs del vocoder en algunes cançons vol simular la veu d’un robot trist, que és la variant postmoderna del pallasso trist.

Amb aquestes credencials, ¿per què té tant d’èxit, doncs, el disc de Daft Punk? Sasha Frere-Jones, crític del New Yorker, ha escrit que no pot parar d’escoltar-ne algunes cançons, però alhora troba que és del pitjor que ha sentit mai. Seguint-li el fil, podríem dir que és un disc bo perquè és dolent. És a dir, l’han volgut fer dolent, i per això és bo. Els neuròlegs expliquen que, quan sentim música, el còrtex auditiu del cervell fa un viatge cap al futur immediat i alhora cap al passat. Volem anticipar les notes que vindran, però també les associem amb allò que recordem a través de la música. Quan aquest circuit cortical funciona, n’hi ha prou amb una nota perquè la dopamina es dispari. Els que ja tenim una edat només podem escoltar el disc de Daft Punk com una paròdia o un homenatge. Com a metamúsica. L’escoltem i de sobte el viatge neuronal cap al futur coincideix amb el que va cap al passat. Llavors es produeix el curtcircuit: ens agrada i alhora sentim vergonya aliena.

Jordi Puntí, El Periódico, 15 de juny del 2013.
  
 

Per fi, Pedrals

Si parlem de Josep Pedrals la fi no pot ser res més que una lletra. La lletra grega que acaba de clavar a la seva solapa d'elegància desmarxada el joier Manel Capdevila i Coral. Pedrals és un dels poetes més versàtils (i verbívors) de les lletres catalanes i el premi que li acaben de concedir un dels premis més insòlits del panorama: la Lletra d'Or, que es concedeix en un sopar informal i consisteix en una insígnia d'or lliurada per un joier de la família Capdevila. Es premia, poca broma, el millor llibre de l'any escrit en català, sense distinció de gèneres. Pedrals l'ha rebut per la seva última obra publicada: Romanço d'Anna Tirant (labreu), una veritable mostra de l'evolució paralírica d'un poeta que molt abans de publicar el primer llibre ja havia recitat pertot. Aital Lletra d'Or és una joia creada per Manuel Capdevila i Massana l'any 1956, quan nou amics escriptors es van conjurar per premiar cada any l'autor de la millor obra de literatura catalana. El primer guanyador va ser Salvador Espriu, per Final del laberint, i van convenir que la insígnia tindria la forma de la lletra fi, símbol de saviesa. L'any següent el va guanyar Josep Pla (per Barcelona), el 1958 Josep Carner (per Absència) i així fins arribar a Pedrals. Els deu últims lletristes d'or ja en demostren l'eclecticisme: Baltasar Porcel, Montserrat Abelló, Emili Teixidor, Empar Moliner, Josep Maria Espinàs, Sergi Pàmies, Lluïsa Cunillé, Julià Guillamon, Joan Daniel Bezsonoff, Jordi Puntí i Perejaume.

 

El sòlid prestigi de la Lletra d'Or rau en la seva independència de qualsevol poder polític o econòmic. Les regles del joc estableixen que els jurats només poden ser-ho fins que arriben a l'edat de 50 anys. Llavors fan l’última deliberació i proposen substitut. Això vol dir que ningú no s’eternitza en la posició de marcar el gust literari i també que podríem establir l'arbre genealògic dels actuals membres del jurat fins arribar als del primer, que van ser els creadors del premi: Enric Badosa, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Antoni Comas, Fèlix Cucurull, Gonçal Lloveras, Joan Teixidor, Frederic-Pau Verrié i Antoni Vilanova. Però la independència, ai las, també té un preu. Com que cap institució, entitat o empresa no se'l sent seu, la projecció pública del guardó és molt variable i el reforç que representa per a l'autor que el rep es tradueix poc en la visibilitat de l'obra. Cada any és diferent i potser forma part de la gràcia del guardó.

La qüestió important és que val molt la pena llegir Pedrals i també escoltar-lo. La Lletra d'Or li arriba en el moment que publica a la xarxa els dos primers singles del nou disc d'Els Nens Eutròfics: “Aranyassa” i “Subterrània”. Dues cançonasses molt diferents des del punt de vista musical que tenen en comú una execució prosòdica que incorporaria tots els altres elements de la taula de Mendelèjev sinó fos que la segona ja conté totes les estacions de metro i ferrocarrils de Barcelona rimades! Fi? Finíssim!

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura 15/6/13